Descobreix les activitats outdoor més suggerents per a la teva empresa. Companyarisme, joc en equip, coneixements... observa el poder de la presa de decisions dels ocells de Lleida.
Mas d'en Bosch
Capacitat: 22 places Localització: Lleida - La Noguera - Baronia de Rialb
Ofertes especials per a escoles
Aconsegueix un 15% de descompte a les activitats a la natura que organitzem per a nens i adolescents.
Descripció La cigonya blanca es distribueix per àmplies zones de la Península Ibèrica, el nord d'Àfrica i la part oriental d'Europa central, on fins fa uns anys era un ocell típicament estival. Les principals àrees d'hivernada es troben a l'est i sud de l'Àfrica sud-sahariana i a l'Índia. A la Península Ibèrica es troba sobretot per la meitat occidental i a gran part de la vall del riu Ebre, amb una àrea d'hivernada centrada a les terres del sector sud-occidental. A Catalunya, si bé en migració es pot veure per bona part del territori, l'única àrea tradicional de reproducció és la Plana de Lleida, a banda del petit nucli lligat als Aiguamolls de l'Empordà (Alt Empordà) (Copete 1998), on en els darrers anys s'ha fet un important esforç per implantar-hi una població.
Localització Ocell típic de planes obertes, no excessivament arbrades, preferiblement amb presència d'aigua, corrent o embassada. A la Plana de Lleida s'ha concentrat originàriament a la perifèria dels rius principals (Segre, Cinca i Noguera Ribagorçana), i sobretot a les seves confluències. En incrementar-se la població, s'ha anat estenent cap a altres zones de la Plana amb presència de grans extensions de conreus de regadiu, sobretot d'alfals, que utilitza aleshores de forma preferent per cercar-hi l'aliment.
L'abundància de la cigonya blanca a la província de Lleida (concentrada al sud de la província, pel que es considera equivalent a la Plana de Lleida, exceptuant-ne la Franja de Ponent que no s'inclou en aquest punt) ha anat oscil·lant al llarg de la segona meitat del segle XX, experimentant un notable creixement sobretot en la dècada dels 90 (gràfic 5). L'any 1950 se'n coneixien 37 parelles, que passen a ser 23 l'any 1970, sense cap més dada fiable d'aquest ampli interval de temps. Així i tot, cal prendre amb precaució aquestes dades, ja que varien molt segons la font consultada, sobretot les més antigues (Bernis 1981). Encara així, les províncies d'Osca i Lleida són les úniques en què creix la població de cigonyes blanques en els períodes 1948-84 i 1974-84, quan a tot Espanya es considerava en clara regressió (Lázaro et al. 1986). Durant els anys 70 i 80, en què hi ha una major continuïtat de dades, se la considerava una reproductora escassa i localitzada al llarg dels rius més importants, amb fluctuacions registrades de 23 a 4 parelles, que en part podrien respondre a una irregular prospecció més que a veritables canvis poblacionals. A principis dels 90 es produeix un augment espectacular de l'àrea de cria, estenent-se per zones cada cop més allunyades dels rius principals, acompanyat d'un increment important en el nombre de parelles (mapa de distribució 11). Cap a finals dels 90, si bé sembla que la seva àrea de reproducció s'ha estabilitzat, el nombre de parelles reproductores continua creixent, sobretot a la ciutat de Lleida (taula 14), però també en altres localitats com Balaguer i Alcarràs.
L'estatus fenològic de la cigonya blanca a la Plana de Lleida també ha anat variant al llarg de les dar-reres dècades. Si bé a Catalunya era considerada només estival i de pas (Maluquer 1987), a partir dels anys 70 es comencen a observar en període hivernal (hivern 1973-1974 a Seròs, desembre de 1978 a Soses, i en dates indeterminades a la Granja d'Escarp i a Torre-serona (Aixalà 1987)), sense poder interpretar si eren sedentaris o no, tot i que alguna d'aquestes observacions eren d'ocells al niu. A principis dels anys 80 s'estima que la població hivernant ja estaria formada entre 30 i 60 ex., corresponent als adults de les poblacions locals, i concentrada a l'àrea baixa dels rius Segre i Cinca, amb una concentració puntual màxima de 55 ex. al riu Cinca a Saidí el 28/12/81 (Canut et al. 1986). També a la província d'Osca s'observa un augment de parelles hivernants (Pedrocchi 1990). Actualment un nombre notable d'exemplars es queden a la Plana a passar-hi l'hivern, que cal considerar sedentàries més que hivernants, ja que es pot observar com ocupen el niu al llarg de tot l'any. No s'han pogut recollir dades de presència de cigonyes blanques exclusivament hivernants, procedents d'altres àrees, tal com passa al centre i sud-oest de la Península Ibèrica (Purroy 1997).
El procés de sedentarització, que sembla haver-se iniciat a principis dels 70, és actualment molt comú a tota la Plana, i molt més estès que en un principi, en què semblava localitzat al voltant dels rius importants del sud del Segrià. Així, l'estatus actual de la cigonya blanca es troba en plena situació de canvi, possiblement amb la presència de dues subpoblacions diferenciades, una clarament sedentària, i en augment, i una altra que conserva encara el comportament migrador.
Zones i dates d'observació Tradicionalment, la migració prenupcial comença cap a mitjan febrer, essent més intensa al llarg de tot el març i començaments d'abril, motiu pel qual l'arribada de les cigonyes blanques ha estat popularment lligada amb l'inici del bon temps. Els grups migrants són petits (menys de 10 ex. gairebé sempre) i en vol poden arribar a passar relativament desapercebuts. A més, atès l'esmentat procés de sedentarització, de vegades es fa difícil establir quines són les dates d'arribada dels exemplars migradors, per confusió amb els sedentaris. Aquests exemplars, que no abandonen el niu en tot l'any, el defensen d'altres ocells, probablement migradors o parelles joves sense niu, que arriben a la cerca d'un niu abandonat o d'un lloc on instal·lar-lo. Com a primeres dates d'arribades primaverals, tenim la dada del niu del Poal, ocupat el 14/2/92 per una parella de comportament migratori. També s'observa la defensa del niu els dies 1/3/98 a Mollerussa i a Bellvís el 2 i 11/3/98, passant en aquests dies el gruix de la migració. Les darreres observacions de parelles o petits grups es fan durant el mes d'abril (12 ex. a Térmens el 2/4/93, 4 ex. a Bellvís el 18/4/93). Més tard, encara es poden observar alguns exemplars, tot i que probablement ja no corresponguin estrictament a migrants sinó a exemplars immadurs, desaparellats, o parelles que han perdut el niu, que divaguen per la zona a la recerca d'un lloc on establir-se, i que es poden anar observant al llarg de tota l'època de cria (2 ex. sobre el niu ocupat de Bellvís el 8/5/95).
Les cigonyes blanques de la Plana de Lleida que opten per migrar passen l'hivern en localitats del centre i sud de la Península Ibèrica i de l'oest d'Àfrica (taula 16), on també s'observen en migració. Cal destacar, però, que la hivernada fora de la Península Ibèrica sembla haver disminuït els dar-rers anys (Purroy 1997). Així, de les 8 recupera-cions africanes, 7 corresponen al període 1982-1986 i només 1 a 1993.
Tot i que entre els ocells migradors hi trobem tant ocells joves com adults, creiem que en arribar a l'edat adulta disminueix la distància recorreguda en la migració, portant a una progressiva sedentarització. Aquest seria el cas de la parella de Bellvís. Ocupa el niu el 23 de març i va criar-hi per primera vegada l'any 1992. L'any següent arriba al niu el 29 de gener, i un any més tard s'avança fins al 5 de gener, deixant el niu uns mesos després de la cria, per retornar el 27 de desembre del mateix any. Després de la cria del 1995, com a mínim un exemplar de la parella ja no deixa el niu en tot l'any, i l'any 1996 (després de retrobar-se la parella el 22 de gener) esdevenen sedentaris els dos membres de la parella. D'altres, en canvi, han mantingut al llarg dels anys un comportament migrador, com seria el cas de la propera parella que va criar al Poal entre els anys 1993 i 1995.
L'alimentació és variada i té un cert caràcter oportunista, aprofitant en cada lloc el recurs que hi troba més disponible. Cacen tant en vores de rius i zones entollades com enmig dels conreus, sobretot arrossars i alfalsars. L'alimentació és exclusivament animal, a base de peixos, amfibis (sobretot granotes), micromamífers, rèptils (serps i llangardaixos) i invertebrats de diversa mida. No tenim dades suficients sobre la importància dels abocadors en la dieta de les cigonyes blanques de la Plana de Lleida com per fer-ne cap valoració, tot i que l'observació d'estols significatius a l'abocador de Lleida a la Serra Llarga (d'una vintena d'ex., arribant a vegades fins a prop de la quarantena) fa pensar que pugui ser un recurs important.
Pel que fa a la mortalitat de les cigonyes blanques, cal destacar les electrocucions i xocs contra fils elèctrics com una de les principals causes de mort (taula 18). Com a exemple, esmentem que a la línia Tamarit de Llitera-Lleida el 12/7/95 es van electrocutar 12 cigonyes de cop. Els cables elèctrics, juntament amb transformacions en l'hàbitat i condicions desfavorables a les àrees tradicionals d'hi-vernada, semblen ser les causes més importants en la regressió que va afectar l'espècie tant a la Península Ibèrica com a la resta d'Europa al llarg dels anys 1940-1980 (Barlein 1991, Bernis 1981, Lázaro et al. 1986). En l'actualitat, molt probablement encara constitueix un dels factors que més en limita el creixement. Les darreres dècades, sobretot a partir dels 80, la cigonya blanca ha experimentat un important procés de recuperació que l'ha portat fins i tot a superar els nivells de 1940 (Purroy 1997). Entre els factors que han afavorit aquesta recuperació cal esmentar la reducció de la hivernada a terres africanes, que comporta una disminució en els nivells de mortalitat durant la migració, sobretot de joves (Kanyamiibwa et al. 1990), i l'aprofitament de nous recursos alimentaris (Purroy 1997). Tot i això, encara se la considera una espècie vulnerable a Espanya i en regressió a bona part d'Europa (Tucker et al. 1994).
Àrees de nidificació
Les cigonyes blanques fan el niu gairebé sempre dins de pobles i ciutats, o bé associat a algun tipus de construcció humana (taula 13). Amb tot, sabem d'individus que nien gairebé al terra, entre Fraga i Saidí. Els campanars constitueixen el principal suport per als nius, seguits de les sitges. La resta dels nius es troben ubicats en altres edificis i construccions, de vegades tan curioses com parallamps (any 1982 a Alcolea de Cinca (Aragó), als límits de l'àrea d'estudi (Aixalà 1987)). Els nius situats en arbres són rars a la nostra àrea. Si bé la majoria de parelles nidifiquen aïllades, hi ha casos de petites colònies, la majoria avui desaparegudes: 5 nius a l'església de Massalcoreig que foren retirats el 1988, 7 nius a Albalate de Cinca el 1993, i també 5 nius en una antena de comunicacions a Lleida el 1996. Aquests darrers nius foren retirats aquell mateix any i la colònia es va traslladar a la Catedral Nova de Lleida, que va passar de només 2 nius l'any 1996 a un total de 17 el 1998, convertint-se així en la major colònia de cigonyes blanques de Catalunya en un mateix edifici (taula 14).
Sembla que les cigonyes blanques mostren una gran fidelitat al niu on crien. Així, una cigonya blanca procedent del Poal, ingressada per un xoc amb cables elèctrics al Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Vallcalent, s'alliberà un cop recuperada i després de ser marcada i a la primavera següent tornà al Poal a criar. En canvi, no acostumen a tornar al niu si és retirat per l'home (cas de l'església de Massalcoreig i de la torre de comunicacions a Lleida). No tenim dades que acreditin la fidelitat a la parella, tot i que hi ha observacions que ens fan pensar que aquest és el comportament més habitual. La parella defensa la possessió del niu davant altres individus, fins i tot en casos extrems s'arriba a la mort d'un dels contrincants (taula 18). Un cop la parella ha ocupat el niu comencen a transportar material per tal d'arranjar-lo: branques fines i gruixudes, manyocs d'herbes arrencades amb arrels i tot, de vegades amb plàstics, cordes i altres materials. Tot plegat queda unit amb el pas del temps i el pes dels ocells formant una mena de fang o pasta que consolida el niu. Aquestes tasques continuen, poc o molt, durant tota la criança dels polls. Amb els anys, els nius poden arribar a ser construccions molt grans i pesades. La utilització de materials plàstics i especialment de cordes i cordills de vegades resulta perillós, ja que s'enreden a les potes dels polls i arriben a provocar-los la mort (taula 18).
Les còpules, molt freqüents, s'esdevenen tot seguit d'ocupar el niu. Els membres de la parella tenen comportaments de cohesió, estirant endarrere el coll tot fent petar sorollosament el bec. També fan petar el bec en senyal d'amenaça i per mostrar la seva cohesió davant una altra parella que els vulgui disputar el niu. Aquest comportament s'observa en els pollets des de ben petits (C. Piñol com. pers.) El període de cria és llarg, com correspon a un ocell de les seves dimensions. A més, és freqüent que entre diferents parelles, de vegades molt pròximes entre si, es produeixi un desfasament important en la reproducció, provocat pel diferent comportament de les parelles. En general les parelles sedentàries comencen abans que les migradores. La incubació dels ous els ocupa una mica més d'un mes. Els pollets, nidícoles, s'estan al niu uns 2 mesos més. Així doncs, els primers polls no comencen a volar fins a mitjan maig, essent a mitjan juny quan gairebé tots els nius tenen els polls volanders.
L'èxit reproductor (mitjana de polls per parelles que arriben a esquerar-ne) se situa entre 2,7 i 3 polls per parella els darrers anys, i la producció (mitjana de polls per totes les parelles) entre 2,1 i 2,7. En tots dos casos sembla que hi ha una tendència creixent (taula 15). El nombre d'ous per posta lògicament és més alt, però sovint els pollets més petits moren (de la Casa et al. 1994), ja que els pares no poden aportar suficient quantitat d'aliment.
Els exemplars adults continuen portant menjar als polls quan ja estan capacitats per volar, tot i que cada cop menys. Així es veuen forçats a buscar aliment, primer a les proximitats del niu, amb els seus pares o també, a vegades, sols. Les primeres setmanes poden retornar al niu, com a mínim a dormir, però cada cop se n'allunyen més, fins que acaben deixant-lo definitivament. Aleshores inicien un període de dispersió, en el qual sembla que es concentren a les àrees més favorables per alimentar-se, com a les proximitats dels rius més grans, embassaments d'aigua o extensos alfalsars. És en aquestes àrees on també s'acostumen a observar al llarg de l'hivern exemplars solitaris o grups més o menys nombrosos (de la Casa et al. 1994, Riembau et al. 1996).
En aquest període de dispersió, però, poden divagar en qualsevol direcció, com ho demostra el cas d'un poll nascut i anellat al Poal, retrobat a principis d'agost a Alemanya, atropellat per un tren. Passades unes setmanes de poc o molt nomadisme, en general els joves s'agrupen i comencen la veritable migració, en companyia també d'exemplars adults. El pas postnupcial, a diferència del primaveral, és molt evident i massiu. Paral·lelament a l'increment de parelles reproductores, el nombre d'exemplars migradors ha anat en augment, tant en nombre d'exemplars com en localitats d'observació. Així, si fins l'any 1982 el grup més important observat a Catalunya era de 50 ex. a Bellvís el 20/7/59 (Bernis 1960a), actualment no és rar que els estols migradors superin aquesta xifra, en clara consonància amb la recuperació de l'espècie a les darreres dècades (Pur-roy 1997). Aquests ocells semblen de procedència majoritàriament centreeuropea (taula 12).
Els primers grups, bastant cohesionats, es veuen a principis de juny (50 ex. a Bellvís el 4/6/94, 21 ex. a la mateixa localitat el 5/6/95). Durant el pas és habitual veure els grups de cigonyes blanques reposant i alimentant-se enmig dels conreus, sovint d'alfals o també rostolls, de vegades molt lluny de rius o basses d'aigua. Tenim dades de grups força nombrosos, com ara uns 200 ex. a Rufea el 20/8/95, 100 ex. a Bellvís el 9/8/98 (R. Pastó com. pers.), 100 ex. al Tossal Roig el 28/7/94 o 100 ex. en vol i 25 aturats a Margalef el 28/7/97. Els màxims es donen entre mig juliol i agost. No és rar observar grups més tardans, al setembre i també a l'octubre (9 ex. a Alcarràs el 15/10/95, o 21 ex. a la zona entre Alcarràs i Torres de Segre el 18/10/97). No obstant això, l'esmentat procés de sedentarització fa que l'estatus d'aquests darrers grups sigui difícil d'escatir, ja que en aquests mesos -i durant els mesos d'hivern- també es donen agrupacions puntuals d'exemplars sedentaris en zones preferents d'alimentació. Tot i que no s'ha pogut comprovar, sembla que tots o la gran majoria d'exemplars observats a l'hivern (des de novembre) són ocells sedentaris, adults de les poblacions locals.
Llocs d'observació: -Embassament d'Utxesa-Secà -Pantà de Sant Llorenç de Montgai -Embassament de Riba-roja -Bassa del Pas -Riu Segre -Estany d'Ivars d'Urgell
Agraïments
Aquest web no hagués estat possible sense la col.laboració de:
"Els ocells de la Plana de Lleida"
-Pagès Editors
-Fundació Territori i Paisatge de l'Obra Social de Caixa Catalunya
-Castells de Lleida
Els ocells de la Plana de Lleida
Les fitxes de les aus pertanyen al llibre "Els ocells de la Plana de Lleida", de l'editorial Pagès Editors.
Autors: Raül Aymí Cubells, Jaume Bonfil Solsona, Gerard Bota Cabau, Jordi Calvet Gaya, Joan Estrada Bonell, Félix Fernández Calvillo, Jordi Juanós Amperi, Santi Mañosa Rifé, Ramon Masip Aragonès, Francesc Moncasí Salvia, Toni Nievas Castro, Eladi Ribes Vidal, Jordi Solans Oste, Anna Varea Polo, Steve West, i, Antoni Curcó Masip, Anna Folch Albareda, David Giralt Jonama, Ramon Minguet Vidal, Jaume Orta Sagalàs, Manel Pomarol Clotet, Francesc Pont Torné, Roger Pont Torné, Joan Real Ortí, Xavier Revés Noriega i Jordi Soldevila Roig.
