El paper dels caçadors

A la Plana de Lleida hi ha una arrelada tradició cinegètica, centrada principalment en la caça d'aus com la perdiu roja o la guatlla, però també del tudó i la tórtora, o dels tords i les grives, a part de mamífers com el conill. En les dues darreres dècades, algunes d'aquestes espècies han patit una forta regressió, en part ocasionada per l'excessiva pressió cinegètica que no s'ha ajustat als canvis que han tingut lloc en les poblacions d'aquestes aus i en el medi rural. D'altra banda, la persecució dels depredadors en els vedats de caça ha comportat i encara comporta la mort de centenars d'ocells rapinyaires i còrvids, a trets o enverinats. Actualment, les repoblacions amb perdius, faisans o guatlles de granja supleixen la manca d'animals salvatges, fet que comporta nous impactes sobre les poblacions d'ocells, ja que amb aquestes reintroduccions s'escampen malalties i s'altera el comportament natural de les aus. La caça, ben entesa i practicada, pot ser un aliat extraordinari en la conservació del medi natural, però cal seguir algunes normes bàsiques que, per bé que puguin semblar trivials i tòpiques, són massa sovint ignorades:

• No abatre, capturar o eliminar espècies diferents de les autoritzades per la llei en els períodes i indrets autoritzats, ni utilitzar sistemes de captura o mort no autoritzats. La caça amb reclams, vesc o paranys i altres sistemes considerats tradicionals per agafar fringíl·lids o tords han de ser eradicats.
• Una de les principals responsabilitats del caçador és saber adequar el nombre de captures a les possibilitats de les poblacions locals. Prèviament a la temporada de caça, cal fer avaluar les poblacions cinegètiques per professionals que utilitzin mètodes fiables i contrastats. Cal establir l'abundància i l'estructura d'edats de la població per tal de saber quants animals poden ser abatuts. Un cop es coneixen els efectius precinegètics de les diferents espècies, cal establir les quotes de caça de manera que es garanteixi el manteniment de les poblacions en els anys successius. Així, per exemple, en el cas de la perdiu roja, en un any en què la reproducció hagi estat favorable (6 joves per parella o més), no convé extreure més d'un 30% de la població precinegètica. En un any de reproducció moderada (4-5 joves per  parella), no superarem el 25%, i ens abstindrem de caçar si l'èxit reproductor ha estat baix (inferior a 2 joves per parella), ja que ens exposaríem a una forta davallada poblacional.
• Eviteu la proliferació de vedats intensius, on es caça durant gran part de l'any i on s'alliberen gran quantitat d'animals de granja poc temps abans de la captura. Aquest tipus d'ús cinegètic causa un estrès constant sobre les poblacions d'animals salvatges, que acaben desapareixent, i introdueix nombroses malalties i gens aliens a les poblacions locals.
  Mireu de recórrer el mínim possible a les repoblacions. Les repoblacions són un instrument per reforçar o restablir poblacions malmeses, i no un mitjà per sembrar el camp de peces de caça per un o dos dies. Una repoblació només pot acomplir el seu objectiu si entre el moment de l'alliberament dels animals i el moment de l'aixecament de la veda s'ha deixat transcórrer, com a mínim, un període reproductor complert, durant el qual els animals alliberats han pogut adaptar-se i reproduir-se. En el cas de la perdiu roja, les repoblacions només poden ser necessàries en àrees on les densitats s'hagin reduït per sota de 3 parelles/100 ha. En aquests casos, si s'emprèn una repoblació, cal realitzar-la de manera que es garanteixi el nul o mínim impacte sobre el medi i sobre les poblacions locals de la mateixa o altres espècies. Això implica un control de l'origen, genètic i sanitari, dels animals alliberats i l'ús de sistemes d'alliberament que garanteixin la perfecta adaptació al medi dels animals.
• En la mesura que sigui possible, cal promoure i dur a terme actuacions de millora dels hàbitats de les espècies cinegètiques, en col·laboració amb municipis, pagesos i ramaders.
• Els ocellaires, caçadors d'ocells de cant, han de fer servir sistemes de captura selectius, que en cap cas comprometin la supervivència de les aus que no interessen,  i han d'ajustar-se als límits, períodes i sistemes de captura autoritzats.